> Informació sobre Cabrianes / Cornet
Sallent és un municipi de la comarca del Bages, emplaçada al sector nord, que té agregats els nuclis de Cabrianes i Cornet.
És un indret de població antiga, com demostra el Poblat Ibèric del Cogulló, declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, el qual forma part de la ruta dels ibers. Així mateix, és ric en monuments romànics com el castell i l'església romànica annexa de Sant Sebastià, que compta amb la planta circular més gran de Catalunya.
Al casc urbà destaca l'edifici gòtic la Casa Gran, la Casa Museu Torres Amat i l'església moderna de Sant Antoni M. Claret. També, els aiguamolls de la Corbatera, un gran centre ornitològic.
El riu Llobregat, que creua el terme de nord a sud, dibuixa el traçat i la fisonomia del municipi i dóna nom a la vila: Sallent significa salts del riu. Tot i que existeix documentació històrica, datada de l'any 980 d.C., que explica que el topònim prové de “ipso castro salente”, és a dir, pedra que surt de la terra.
La vila gaudeix de festes remarcables. Les Enramades, declarades Festa d'Interès Turístic, se celebren el dijous de Corpus, encara que els actes i els carrers engalanats perduren fins el dilluns següent. La Festa Major, que s'escau el segon cap de setmana de setembre, també se celebra durant 5 dies. I el multitudinari Carnaval es produeix set setmanes abans de Pasqua.
El municipi fou pioner en la industrialització catalana. El primer teler mecànic de l'Estat va començar a funcionar a les dependències fabrils de la casa Torres, fet que suposà un dels canvis més dràstics tant en la fisonomia com en l'activitat econòmica de Sallent, que estava focalitzada en la multitud de masos que el conformen. El tèxtil va ser el gran motor durant més d'una centúria, fins que s'hi va sobreposar l'activitat minera entorn l'explotació de la potassa. Per aquest motiu, en l'àmbit industrial compta amb explotacions de sals potàssiques, diferents fàbriques i tallers, i cinc polígons estratègicament situats en la confluència dels eixos Transversal i Llobregat.
Actualment, el municipi és molt actiu en el camp de les entitats culturals i esportives i disposa d'un ampli ventall de serveis municipals que faciliten als habitants obtenir un bon nivell de qualitat de vida.
- En l'àmbit educatiu hi ha dues escoles d'ensenyament primari, Institut d'Ensenyament Secundari i Formació Professional, Escola Municipal de Música i Punt d'Informació Juvenil.
- En matèria de salut i serveis socials, compta amb CAP municipal, residència Sant Bernat, Centre de Dia i transport assistencial.
- En el terreny cultural hi ha, entre altres, una biblioteca pública, una sala d'exposicions i emissora de ràdio municipal.
- Pel que fa al camp esportiu i de lleure, Sallent té piscina, camp de futbol, pistes de tennis i pavelló esportiu.
Indrets més emblemàtics
El municipi de Sallent és una zona poblada des de l’antiguitat, com demostra el poblat Ibèric del Cogulló, situat al turó del Cogulló, amb una extensió d’uns 2000 m2, constitueix el jaciment preromà més important d’entre els coneguts fins ara a la comarca del Bages. La vida del poblat abasta una cronologia que va des del segle VI aC fins al segle I aC.
Prop del castell de Sallent i a Cornet també hi havia poblats, però on avui s’aixeca el poble de Sallent no era apte per aixecar-s’hi un poblat ibèric.
No se sap exactament quan s’hi degué començar a viure, però de ben segur que cap el segle X ja existia una petita església dedicada a Santa Maria i algunes cases que cultivarien les terres del marge esquerre del riu Llobregat, on el riu fa els seus salts d’aigua que donaren el nom al terme. L’església de Santa Maria no es documenta fins l’any 1022, i en aquell moment encara depenia de l’església de Sant Esteve de dalt al castell. No és fins al 1130 on es produeix un canvi en les funcions parroquals i passen a l’església de Santa Maria.
Per contrarestar la violència que imperava el segle X les cases es construïen al voltant de l’església per tenir una protecció eclesiàstica, concretament en el sínode Toluges del 1027 hi dèia: “que ningú no gosés assaltar ni violar les esglésies ni les cases posades dintre un circuit de trenta passes” Així van néixer les segreres, els nuclis de població construïts en terreny sagrat.
Existien dos nuclis de població, un laic i l’altre eclesiàstic, situats prop de la sagrera i l’altre a la sagrera.
Fent un salt qualitatiu en el temps, cal remarcar els fets ocorreguts en plena la Guerra de Successió espanyola, ja que el 3 d’agost de 1713 la vila fou cremada per les tropes borbòniques a fi i efecte d’eliminar els molins de pólvora que hi havia.
Sallent es desenvolupà com a vila agrícola i manufacturera, amb un pes important del gremi de paraires. La seva proximitat al riu i especialment als salts que oferien una excel·lent font d’energia, propicià la instal·lació de molins fariners, batans, molins polvorers... fins que al segle XIX proliferaren les primeres fàbriques tèxtils, que convertiren Sallent en un nucli industrial capdavanter.
La mina de Sallent començà a ser explotada el 1933, per Potasses Ibèriques, de capital hispanofrancès però el 1998 passaren a ser propietat d’Iberpotash.
Durant gairebé tot un segle la minera de potassa tindria un paper molt destacat en l'economia del poble, entrant en declivi a començaments del segle XXI .
En l'actualitat el principal sector econòmic és el dels serveis, seguit per l'industrial, amb forta presència degut a la industria derivada de la potassa i també a la seva localització en la cruïlla dels eixos Transversal i Llobregat. Hi ha tres polígons industrials.
Els elements patrimonials que configuren el centre històric són el reflex de les diferents èpoques que han marcat l’evolució de Sallent. Passejar-hi permet descobrir algunes des les traces del Sallent medieval, com el Carrer Clos, el pont Vell o la Casa Gran, passant per l’esplendor dels casals barrocs; fins al dinamisme social i econòmic del Sallent industrial, amb edificis modernistes com Ca l’Arau, o les xemeneies de moltes de les desaparegudes fàbriques com a testimonis imponents del passat més recent.
Casa Torres Amat
Casa pairal de la família Torres Amat, a mitjans del segle XIII (1252) apareixen documentats Ramiro i Petronella, que serien els primers Torres coneguts. Situada al costat del riu Llobregat, les seves luxoses sales són un exemple excel·lent per copsar el poder de la burgesia catalana. La fàbrica adjacent, propietat de la familia, fou l’escenari de la instal·lació del primer teler mecànic de tot l’Estat Espanyol i entre els seus membres més destacats figura el bisbe Torres Amat (1772-1847), religiós, bisbe reformador, hereu de les idees i la cultura del segle XVIII i amb una vida plena de contrastos. La visita a la Casa Torres Amat permet descobrir l’apassionant història d’aquesta nissaga sallentina i el seu llegat patrimonial testimoni d’un ric passat industrial. Va ser adquirida per la Diputació de Barcelona el 1981, juntament amb mobles, objectes d’art i ornaments i objectes litúrgics que van pertànyer al bisbe Torres i a la seva família.
Poblat ibèric del Cogulló
El turó del Cogulló, al terme municipal de Sallent, és el lloc d’assentament d’un poblat d’època ibèrica que constitueix el jaciment preromà més important d’entre els coneguts fins ara la comarca del Bages. La seva situació al marge dret del Llobregat, al centre de la vall mitjana d’aquest riu, que era la via natural de penetració vers el Prepirineu, i la seva altitud (474 metre sobre el nivell del mar, li dona un ampli domini visual sobre bona part de la comarca , donant-li al poblat un indubtable valor estratègic.
El jaciment ha estat objecte de diverses campanyes d’excavació. Cal destacar les realitzades sota la iniciativa d’una entitat local, el Foment Arqueològic Excursionista Sallentí, i encapçalades per Ramon Camprubí i Llorenç Villuendas. I és l’any 1992 on s’inicia el cicle més important t’intervencions arqueològiques sota la tutela del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.
L'estructura general de l’assentament respon als trets més clàssics dels nuclis de poblament concentrat de la major part del món ibèric septentrional. És un poblat de dimensions relativament modestes, amb una superfície urbanitzada de 6.000m2 i aplegaria un màxim de dues-centes persones. Des dels seus inicis el nucli disposa d’un sistema defensiu d’una certa complexitat, amb un pany de muralla doble, una gran torre quadrangular al centre i dos bastions rectangulars a l’extrem. No és possible distingir si el fossat de barrera que completa l’aparell defensiu es construeix en aquesta primera fase o s’afegeix en una reforma constructiva posterior, pels volts del 300 aC.
La vida al poblat abasta una cronologia que va des del segle VI aC fins al segle I aC, i s’hi distingeixen tres fases constructives que es corresponen amb tres nivells de pavimentació i amb tres etapes de reestructuració de la muralla. La fase més antiga se situa en els segle s VI i V aC, quan s’hauria construït el primer mur que tancava el poblat. La fase II es data al segle IV aC, i correspondria a la construcció de la muralla pròpiament dita. La fase III va del segle III aC fins a l’IaC, i és l’etapa de màxima extensió del poblat.
El jaciment ha proporcionat nombrosos materials representatius d’aquesta llarga seqüència cronològica, entre els quals destaquen les ceràmiques d'importació: ceràmica jònica, àtica («de Sant Valentí» i de figures roges), precampaniana, protocampaniana i campaniana amb les seves varietats.
Castell i església de Sant Esteve i Sant Sebastià
Els treballs de recuperació van iniciar-se els anys 1975-1976, promoguts per l’entitat sallentina de la “Trenta-sisena”
El castell i l’església de Sant Esteve i Sant Sebastià conformen un conjunt monumental homogeni amb les restes de l’antic castell de Sallent amb orígen al segle X.
Del castell s'observen restes abundants de les muralles, d'alguna torre de flanqueig i del camí de ronda de l'antic castell de Sallent. Tot plegat forma un perímetre prou gran, un dels més grans de Catalunya, que recentment ha estat consolidat.
Tot i existir documentació del castell amb anterioritat, podem datar aquestes ruïnes del segle XIV, coincidint amb l'ampliació d'aquest i la construcció de noves muralles i elements defensius. Les parets més ben conservades són llenques aïllades, amb parament de pedra i morter, i una altura màxima aproximada de 3,4-4 metres.
Formant part del que fou el recinte sobirà del castell, es troba l’església romànica del s.XI originàriament dedicada a Sant Esteve i posteriorment també a Sant Sebastià. La seva originalitat rau en el fet de ser una de les poques esglésies romàniques de planta circular de Catalunya i destaca per les seves grans dimensions. Des del Turó on s’assenta el Castell, les vistes del pla de Bages i els seus camps fèrtils, el riu Llobregat i la població de Sallent, és realment excepcional.
Llegenda de Joana la Negra
Jerònima Muntanyola[1] (Santa Eulàlia de Puig-oriol – Sallent, 1618), coneguda amb el sobrenom de Joana la Negra, fou una dona acusada de bruixeria. Va ser empresonada i jutjada a Sallent el 1618, on fou finalment condemnada a la forca i penjada. El processament és conegut per haver-se conservat la declaració de l'acusada, realitzada sota els efectes de la tortura
L’any 1568 va néixer a Santa Eulàlia de Puig-Oriol, Jerònima Muntanyola. Des de petita va ser instruida en coneixements de curandera per la seva mare.
Es va casar amb Joanot Fumanya i quan va enviudar, va venir a viure a Sallent.
Al cap d’un temps d’arribar a la nostra vila es va tornar a casar amb un sallentí anomenat Joan Pons.
Va començar a ser coneguda amb el sobrenom de Joana la negra. Joana perquè el seu marit es deia Joan i Negra perquè tenia la pell morena de treballar de sol a sol.
Va ser acusada de bruixeria. En aquells temps una dona soltera o vídua era considerada perillosa i podia ser temptada més fàcilment pel diable. Anul·lant del tot la independència femenina.
El final d’aquesta història té lloc el dia 30 d’octubre de l’any 1618 . En aquella data es va realitzar el judici de Joana la Negra, on va ser acusada de bruixeria per guarir a persones, matar bestiar del veïnat , enverinar a dues nenes, provocar pedregades i tenir tractes amb el diable.
La van sotmetre a tot tipus de tortures.
Ella, finalment , per no patir més injustament, va accedir a declarar-se culpable i va ser penjada a la forca.
L'entitat Adona’t de Sallent ha fet construir una geganta popular per retre homenatge a totes les dones que durant el segle xvii van ser acusades de bruixeria i portades a la forca injustament.[7] La geganta Joana La Negra va ser presentada el 10 de novembre de 2018.
Embotits
Els Embotits són uns ninots llegendaris a la vila de Sallent. Reben aquest nom perquè es fan amb vestits omplerts o embotits de palla, cap de roba i careta de cartró. Ningú sap del cert quan van néixer els Embotits, el que sí que se sap és que nasqueren amb la festa de les enramades fa molts anys.
Diu la tradició que una bandositat o força armada va intentar entrar al poble de Sallent i els seus habitants per tal de defensar-se van simular un gran nombre de defensors embotint sacs amb palla com si fossin ninots, armats amb forquetes, dalles i eines del camp. Van col·locar els Embotits sobre les muralles de la vila i al portal de Sant bernat, que era una entrada principal al poble. Feia tanta impressió que van aconseguir enganyar l'enemic de tal manera que va decidir passar de llarg. Així doncs, els Embotits van salvar Sallent.
Aleshores, els empresaris de les fàbriques tèxtils que hi havia a la vila, van trobar apropiat donar festa durant mitja jornada de treball, el dilluns a la tarda de Corpus , que coincidia amb les enramades de Sallent, amb la condició que havien de continuar posant els Embotits al carrer Sant Bernat. Dilluns a la tarda a la plaça Sant Bernat i sota els Embotits se celebraven les balladetes, dansa d'origen popular que ballen parelles de nens i nenes agafats dels dits i acompanyats del so dels grallers de Sallent.
En commemoració a la festa de les enramades de Sallent, l'agrupament Roques Albes de Sallent, coneguts com l'esplai el Cau, cada any per Corpus presenta els Embotits vestits i emperrucats de diferent manera (cortesans de segles passats, nuvis, típics catalans, andalusos, tirolesos, etc.). Actualment, però, els Embotits són uns maniquins que es col·loquen dalt d'un simulat portal fet de fusta que representa el portal emmurallat que hi havia al carrer Sant Bernat. L'any 2009, la Coral Nova Harmonia de Sallent va crear un espectacle audiovisual i musical en directe titulat El Retaule dels Embotits, representant els fets llegendaris dels Embotits.
Encara ara, se segueixen ballant les balladetes dilluns a la tarda a la plaça Sant Bernat, sota els Embotits, acompanyats dels gegantons i els grallers de Sallent que van crear una coreografia donant un ordre a la dansa. Els nens i nenes, en acabar la dansa se’ls obsequia amb una ensaïmada.
